La muntanya màgica de Montserrat

La muntanya màgica de Montserrat continua cridant-me sense descans. Me la miro de lluny i li dic que vindré aviat.
Ahir vaig sucumbir als seus encants i un any més em vaig enfilar cap els seus cims. Aquest cop, anava acompanyada.
Feia temps que tenia la necessitat imperiosa d'endinsar-me per la muntanya i deixar-me seduir per les seves formes sinuoses.
El primer tram és brutal, quasi sense alè, el meu cor bategava a un ritme estrepitós, literalment escalem la pared rocosa fins arribar al camí principal. Em serveix per treure de dins molts sentiments enquistats, que surten del meu cos. En cada passa cap a dalt deixo anar una mica d'angoixa, una altra passa dóna sortida a la por i una altra a l'enveja, així arribo a dalt purificada.
En aquest moment és quan em pregunto, què estic fent? Tinc una veu que em suplica que torni enrere i que no continuï, que ho deixi estar. El dubte s'apodera de mi. Per què tant de cansament? Què vull aconseguir? Estaria millor prenent una cervesa amb patates mirant el mar. El dubte fa que senti més el cansament de les cames que em comencen a flaquejar. El dolor és evident. Miro endavant i veig tot el que em manca per arribar. La veu canvia d'argument, ara el monòleg és que no ho aconseguiré, que l'última vegada vaig estar de sort i que aquest cop no podré. Miro a terra i em cento en fer una passa i una altra passa, res més, una passa més. M'aturo i contemplo el camí realitzat. Quina passada, quantes passes!! Tot això he pujat jo? Increïble.
M'animo, és una meravella . Els dubtes i les pors desapareixen, m'endinso sense recança al cor de Montserrat, al cim dels cims, on tranquil reposa el Gran Drag Blanc.

Arriba un moment que el camí em diu que ja he arribat, ja no cal continuar més. Em resisteixo i vull veure que hi ha rera del revolt. La muntanya em diu que no hi ha res per a mi. No li faig cas i continuu, als pocs metres un caçador té als seus peus un porc senglar acabat de matar. L'olor de la bèstia em fa tirar enrera, al voltant del cadàver mosques verdes comencen a fer els seu procés a la carn morta. Més enllà turistes que han pujat amb telefèric es fan fotografies, cotxes i més caçadors, el soroll de la civilització és fa evident.
És cert, no hi havia res per a mi en aquell lloc. Fem mitja volta i tornem on érem, busquem un bon lloc per a dinar. El sol de la tarda acarona els nostre cossos. Ha arribat el meu gran moment de recompensa, de retrobament d'una part de mi que sovint oblido.
El Tigre em despulla de tot allò que no necessito i em convida a continuar les escriptures daurades davant d'un rio d'éssers. La Mare Terra m'acull,com una mare al seu nadó, em sento a casa, he tornat d'on jo sóc. El cor s'eixample i me'l sento al meu ventre, bategant juntament amb el bateg de la mare. Meravellós!!
Una veu em crida, he de tornar, és farà fosc aviat. El Gran Drag Blanc s'acomiada de nosaltres, al seu damunt les cabres vigilen el nostre pas , com ens tornem a enfilar muntanya avall.

Pel camí una nova vareta màgica s'hem presenta per tal de continuar el meu camí màgic al centre del meu cor. Cada passa en duu al món de sempre, però amb una gran diferència, ja no som els mateixos que hem pujat.
Salut!!